Són les dos de la tarda. L’Empordà està desert. És quan m’agrada. És transparent, tranquil i em parla. Havia tingut una setmana complicada emocionalment parlant i em diu que tot anirà bé.
La Neus puja al cotxe, també havia tingut unes setmanes complicades. Així que no calia dir-nos res. Són les coses bones de les amistats. Són com l’Empordà, transparents i ens diem amb la mirada que tot anirà bé.
Fem el que ens agrada. I es nota. L’eufòria ens envaeix. Perquè, no n’hi ha prou amb la felicitat. Exigim eufòria.
